Amb setanta anys a l’esquena,

la pipa sempre a flor del llavi,

contemplant la nit serena,

vora la mar se’n  passeja un avi.

Tota la vida gronxat per les ones,

amb son bastó caminant a l’atzar,

contemplant la nit serena,

se’n passeja un llop de mar.

Quan el temporal i la tramuntana,

inflaven les veles del  vell bergantí,

jo el veia aferrat al pal de mesana,

cridava ben fort: el mar n’és per mi.

I ara que ja és vell i al vespre no marxa,

ja no va a la pesca, ja no té companys,

només  va a passeig i enyora la xarxa,

camina feixuc pel pes de tants anys.

Ramon Carreras